Els grafits de l’església de Sant Esteve de Pelagalls

Puig i Cadafalch afirmava que l’església de Sant Esteve de Pelagalls era “obra de pagesos”, de pagesos que sabien tallar la pedra en acurats relleus. Efectivament, la pobresa de mitjans de l’església parroquial de Pelagalls és evident, però també ho és la riquesa artística que encara avui ens parla dels gustos estètics i dels ideals religiosos dels primers colonitzadors que després de la Reconquesta s’assentaren en aquestes terres i, que a finals del segle XII seguint l’estil importat des dels seus llocs d’origen, construïren aquesta petita església a la vora del Sió. 

L’església parroquial de Sant Esteve de Pelagalls és de planta basilical, d’una sola nau, que amida, a l’interior, 16,50 metres de llargada i 4,90 d’amplada. La nau és orientada en direcció est-oest, amb la porta a occident i l’absis a orient, segons els cànons de l’estil romànic. Al segle XVIII s’hi va afegir un creuer i una sagristia (avui desapareguda). A la mateixa època o potser una mica més tard, es va construir un robust campanar.

La part més notable de l’església de Pelagalls és la portalada, del més pur estil romànic, monumentalitzada amb vuit columnes, quatre a cada banda, coronades amb sis capitells que sostenen els tres arcs o arquivoltes formant, en conjunt, un gran arc sòbriament adornat. L’espai semicircular que hi ha entre els arcs i la llinda l’ocupa un timpà esculturat en baix relleu.

Sant Esteve de Pelagalls és un dels monuments més destacables de la Segarra, mostra d’un particular romànic de fort gust rural, d’estructura senzilla però plena de sorpreses. Una de les sorpreses que amaga és una sèrie de grafits que no per humils deixen de ser dignes d’interès. 

A més dels signes dels picapedrers, habituals en aquestes construccions, a Pelagalls podem descobrir una petita mostra d’unes manifestacions gràfiques populars que podríem equiparar a les actuals pintades. No és un cas aïllat, ja que se’n poden descobrir en les parets d’algunes esglésies, com per exemple Santa Maria de Taüll; i castells medievals, com en el de Castellfollit de Riubregós i en el castell de Verdú. La majoria de vegades aquests grafits estan fets per mans inexpertes i realitzats en diverses tècniques o procediments d’execució.

Tenint en compte els procediments d’execució, aquests grafits es poden dividir en tres grups: a) Per incisió, mitjançant un instrument metàl·lic en punxa que marca un solc més o menys profund; b) Piquetejat, és a dir, realitzat amb cops regulars d’un percussor, generalment de punta roma, donant com a resultat un gravat de poca profunditat i de límits imprecisos; c) Buidat, utilitzant una eina semblant a un cisell aconseguint una figura de límits regulars. 

Pel que fa a la temàtica també s’han establert tres grans grups: a) Els que formen una escena; b) Els solitaris, aïllats, constituïts per un sol element que sol ser una figura humana, cavalls, eines…; c) Els netament simbòlics. 

Els grafits  que es conserven de Pelagalls  es troben en tres llocs; la portada, el mur nord i l’absis. 

En el fust monolític de les columnes de la portada està situat el primer grup. A la part superior de la primera columna de l’esquerra hi trobem la representació d’una mà, l’esquerra, realitzada  perfilant-ne una d’estesa damunt la pedra. Aquesta figuració és tradicional des de la prehistòria. 

Una  mena d’hèlice, dibuixada amb una incisió forta i precisa, la veurem a la tercera columna de la dreta.

Encara que subsidiària de la representació de la lluita de galls executada en relleu escultòric en un capitell, el tercer de l’esquerra, val la pena fixar-se en les incisions verticals entrecreuades representant, amb tota probabilitat, l’herba del camp o lloc on es situaria la lluita dels galls.

Un ocell molt esquematitzat ocupa la superfície d’un carreu ben escairat i allisat, situat a la paret nord de l’edifici. Realitzat amb traç penetrant i segur.

Sota la finestra de l’absis, molt esborrat i malmès pels líquens, s’hi troba un grafit de ratlla molt fina i de difícil visualització, que representa un guerrer cavalcant i empunyant una llança. Els estudiosos donen com a probable que aquesta figura correspongui a les darreries del segle XII, o als primers anys del XIII, i per tant, sigui contemporània a la construcció de l’església, consagrada l’any 1180. 

 Us proposem una vista a Pelagalls, a l'església de Sant Esteve i descobrir aquests grafits humils, amagats entre les pedres i desgastats pel temps però molt interessants.

Font: Josep M. Miró Rosinach

Els Plans de Sió. Aproximació a la geografia, la història, els costums i l’art.