Els Segadors

La collita d’aquest any és abundant. Ha vingut amb retard però ni les persones de més edat en recorden una d’igual. Aquest any que la collita és bona i perquè forma part de l’ADN dels segarrencs, des de l’Àrea de Turisme del Consell Comarcal de la Segarra i Camins de Sikarra, hem volgut retre-li homenatge omplint les xarxes socials d’imatges d’aquest moment tant especial per la nostra comarca, organitzant passejades agro-literàries, xerrades, un berenar a l’era... 

Aquests dies una excitació desmesurada de tractors, segadores i empaquetadores  recorre els camps de la Segarra, però no sempre ha estat així. Fa uns anys, no massa, el brogit dels motors de les màquines l’ocupava la veu humana i els renills dels animals. Era un època on tot es feia a braços i a potes. Avui volem rememorar, a través d’un escrit de J. Mestres Freixes publicat a Històries de Cervera IV, aquells homes vinguts de fora, de muntanya, a treballar de segadors a la Segarra.

“Abans, a la Catalunya central que és on es troba la cerealística comarca de la Segarra, entre la gent pagesa s’acostumava a dir: “pel juny la falç al puny”.  Perquè al juny començaven a rossejar els camps de blat i en arribar els dies de Sant Joan i de Sant Pere ja no quedava una espiga per segar.

Si pel juny se segava, pel juliol es batia. Els llargs dies de juliol són molt secs. Els del mes sobre ja són probables les tamborinades, xàfecs i temporals que poden esguerrar la feina. Per això la saviesa del refrany adverteix i assegura: “qui no bat al juliol no bat quan vol”.

 

En canvi a les terres muntanyenques, pel juny el blat encara verdeja. Simple qüestió de clima. Però aquesta circumstància era suficient perquè alguns pagesos de l’Alt Urgell i dels dos Pallars, Jussà i Sobirà, baixessin a la Segarra per treure’s  amb la sega un bon jornal durant dues o tres setmanes. Embolicada la dalla amb un tros de sac, amb el clàssic barret d’amples ales i el sarró per tot equipatge, feien cap a les contrades de blat madur. Eren els segadors.

Venien a sumar una vintena. S’hostatjaven sota els porxos de la Plaça Major de Cervera. Dormien fins a les tres de la matinada i, quan despuntava el dia, eren  contractats pels terratinents d’aquí o pels seus representants, els masovers. El jornal variava segons l’oferta i la demanda. Tres o quatre pessetes la jornada i el tiberi per dinar. No estava malament.

En aquell diguem-ne “mercadeig” on es venia i comprava treball no hi podia faltar l’intermediari, que a vegades era un cul de cafè que aprofitava la matinada i abans d’anar a dormir s’arribava a la Plaça per fer de mitjancer entre amos i segadors i embutxacar-se una mal guanyada comissió.

En ratllar el dia cada segador ja es trobava a la finca de qui l’havia contractat. En aquella hora el cel era blau i el sol clar i rialler. La frescor de l’hora donava delit i força al braç del jornaler. La dalla, fina, ràpida i segura, transformava en rostoll els mars de blat.

Com més avançava el dia més atordia la calor. De tant en tant el segador feia una pausa: per eixugar-se la suor, per traguejar de la bóta que portava, per esmolar la dalla...

Entre dos foscants, coberts de pols i cansament, els segadors emprenien camí de retorn a Cervera. quasi tots els dies es concentraven en un punt determinat del raval per desfilar al llarg de la ciutat, portant la dalla al coll fins a la Plaça.

 

Allí el grup es dispersava. Uns anaven a sopar a la taverna de Cal Mano: dues grosses costelles a la brasa, una bona amanida, pa recent sortit del forn de “les grauetes”   i al porró un vi de setze graus. Altres ho feien a Cal Calsoné: bacallà amb patates, romesco que quasi tallava la respiració i pa i vi en abundància. Després els fumadors se les havien amb un ressec caliquenyo i entre badall i badall, morts de son, se n’anaven a dormir sota els porxos.

Demà... demà serà un altre dia.” 

Text extret de Històries de Cervera IV; J Mestres Freixes

Imatges extretes de la  Història Gràfica de la Segarra i Història Gràfica de l'Urgell