Versos i paisatges

Paul Éluard afirmava: "El poeta és aquell qui inspira molt més que aquell qui és inspirat". Doncs, que els poetes i els seus versos us inspirin en aquest itinerari segarrenc. 


Cervera

Passant, mirador enfora, giravolten,
al circ immens les grades d’oliveres,
de camps de blat i d’ametllers translúcids.
S’aprima un braç de cases vers la plana
amb horts molsuts i murs enyoradissos.
Al fitxer dels records reprenc la passa
pels roserars de l’hort a l’hora dolça,
dintre la mà tranquil·la de la mare
la meva mà petita i insegura.
Al cim, dins el ponent, Cervera encesa,
vida endavant, secret s’allargaria
el riu ardent de tants ponents dolcíssims.
(Isabel Solsona, Cervera, 1913 - Barcelona, 2010)




Simplement sobre la terra (Fragment)
 
Per les ribes creixen lledoners i freixeres
i creixen esbarzers i creixen oms
i figueres, i ningú no els ha plantat.

Creixen moreres que tempten els infants,
com els gerds: ningú no sap si un besavi les plantà,
ningú no recorda un temps sense moreres ni figues ni gerds,
ningú no el recorda.
De tot temps foren ací.

Hi ha un temps per a cada cosa,
i cada fruit en el seu temps madura
i al seu moment, si no es cull, es podreix.
                                  Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, 1918 -Barcelona, 1990) 



El carreró de les bruixes

Uns peus petits, esporuguits,
sobre les lloses.
Un cartipàs perdut.
Unes escales, com un embut,
hi entren, al carreró
de les bruixes. Les reixes
amaguen els ulls antics de la por.
Fibla la lluna sota el conjur.
T’hi he trobat a tu, bruixot.
He jugat amb la teva barba
flonja, molsa. Negra i plena
de trossos de lluna. S’ha passejat
per la meva pell. Manta de gespa.
m’embolcallava. Ona, mans, llavis.
Em petonejava el vent.
La teva barba plena de lluna
feia florir el meu somni.

No hi són les bruixes
al carreró de les bruixes,
ni el cartipàs perdut,
ni els peus petits esporuguits.
Tan sols el sol i l’ombra
juguen geomètrics
dintre aquest budell que forada
les entrades de les cases.
Avui no hi ha més bruixes
al carreró de les bruixes.
Rosa Fabregat (Cervera, 1933)


 

Plaça Major

Dies de pluja. Ens aplegàvem,
sota les voltes, un estol
feliç d’amics. Dúiem de casa,
vells naips. I començava el joc

Talons volaven, de sabata.
Lliscant, fugien patacons.
A la façana de l’església,
reien volutes de Barroc.

Dues acàcies lluïen
els vels de l’aigua, amb la remor
del vent. La nuvolada grisa
ara enfosqueix plaça i records!

Dies de pluja. Ressonaven,
en hores lentes de tardor,
els nostres crits, sota les voltes.
I l’aigua feia rierols.
Jordi Pàmias (Guissona, 1938)




Murs de pedra en sec

El camí, franc i pla creuant el bosc,
quan surt a cel obert es torna hostil,
envaït per arbustos i esbarzers,
i comença a baixar fins que, al més fondo,
acaba a un camp llaurat, molt ben llaurat
i sense cap herbota. Un camí
Al qual voreja encara, protegint-lo,
un mur de pedra en sec amb els carreus,
 a vegades enormes, ben posats,
sense morter, a os, en el seu lloc.

Només algú sentint una desemparança
tan profunda que arriba fins avui
podia alçar amb les seves mas un mur
que conservi aquesta fortalesa.
Algú que, avançant cap al no-res,
bastia un mur per protegir un camí
cap a un ordre final, potser magnífic.
Joan Margarit (Sanaüja, 1938)


 



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada